viernes, 6 de noviembre de 2009

ASPECTES CLAU I FALSOS DILEMES EN EL CAMÍ CAP A UN NOU MODEL D’EDUCACIÓ ESCOLAR: PROPOSTES PER ADAPTAR L’EDUCACIÓ ESCOLAR A LA SOCIETAT DEL SEGLE XXI

En la societat que emergeix, fruit dels canvis que la globalització de l’economia, els forts corrents migratoris i la revolució de les tecnologies de la informació i la comunicació han propiciat, cada cop sembla menys discutible que l’educació ha de ser el motor de la millora del benestar i d’un nou model de desenvolupament social i econòmic molt més basat en el coneixement. En aquest nou context, serà imprescindible un increment substancial del nivell de formació de tota la població i especialment de les noves generacions de ciutadans i ciutadanes.

L’educació i la formació avui es produeixen en una gran diversitat d’espais, en un procés al llarg de la vida en el que hi juguen papers importants agents molt diferents. Al tradicional paper de la família i de l’escola s’hi han anat afegint molts altres actors que intencionadament, o no, exerceixen funcions educatives en el lleure, en els mitjans de comunicació, a les empreses i a d’altres àmbits de l’espai públic essent cada vegada més les ciutats que formulen projectes educatius de ciutat o que es consideren com a ciutats educadores. Al costat d’aquests actors més o menys convencionals, les tecnologies de la informació i la comunicació han potenciat una gran varietat de xarxes i espais que amb finalitats i dimensions molt diverses jugaran cada cop més un paper fonamental en l’intercanvi d’informació i la creació de coneixement. Internet aporta una nova dimensió al fet educatiu inimaginable fa just dues dècades.

A la institució escolar se li demanen cada cop més coses. L’escola ha de continuar transmetent a les noves generacions els coneixements (sabers, competències, valors) que es consideren essencials per poder-se incorporar plenament a la societat, disposant d’un bagatge cultural que permeti exercir la ciutadania, desenvolupar-se professionalment i contribuir al progrés de la tècnica, de la ciència i de les diverses manifestacions de la cultura, en un moment en què el coneixement disponible creix i canvia a gran velocitat. I al mateix temps, ha d’assumir noves parcel•les educatives que abans corresponien a la família o estaven sense formalitzar: l’educació per a la salut i per al consum, l’educació viària, l’educació sexual, l’educació per a la ciutadania i un llarg etcètera.

Aquesta inflació curricular, en conjunt inabastable, en un context humà tan divers com el que es dóna avui a les aules, obliga necessàriament a reformular els objectius educatius, a prioritzar-los i a buscar noves formes d’organitzar-se per aconseguir que tots els nois i noies els assoleixin. La reformulació dels objectius educatius -del currículum-, passa, segons el nostre parer, per una adequada combinació que inclogui un procés actualitzat d’alfabetització – la lletrada i la numèrica, juntament amb la tecnològica i la informacional-, l’adquisició de coneixements disciplinars fonamentals i l’adquisició d’aquells sabers i competències que permetin accedir al ple desenvolupament de la ciutadania i de les responsabilitats pròpies del món laboral. Aquests coneixements bàsics, que ni de bon tros cobreixen totes les necessitats formatives de les societats avançades, han d’anar acompanyats de l’adquisició d’un conjunt de competències metacognitives que permetin seguir aprenent de forma autònoma quan s’acaba el període d’escolarització. L’aprendre a aprendre, sovint desprestigiat pels defensors dels currículums propis de l’era industrial, esdevé imprescindible en un context social que exigeix formació, autonomia, capacitat creativa, esforç i actualització al llarg de la vida.

Però l’adquisició d’aquest tipus de competències només pot resultar reeixida quan l’aprenent ha assolit uns coneixements mínimament sòlids en un àmbit determinat i quan, a més, adopta un major protagonisme i una major autonomia en relació al seu propi aprenentatge.

L’assoliment d’aquest nou corpus curricular requereix, de fet, un alt nivell d’exigència, un canvi substancial del rol dels alumnes, que són al centre de l’activitat educativa, per dotar-los d’una major responsabilitat i d’un major protagonisme en el seu propi procés d’aprenentatge. I això demana, en conseqüència, un canvi igualment substancial del rol del professorat. El canvi a què ens referim no és, en el fonamental, de caràcter legislatiu. Es tracta d’un canvi profund, cultural. De donar un nou impuls a l’educació escolar per empoderar-la i per poder-li demanar comptes, des de la corresponsabilització del conjunt de la societat.

Aquesta necessitat indefugible de canvi, però, topa, a casa nostra, amb un sistema educatiu que mostra un elevat grau d’esgotament i uns resultats més aviat pobres, en relació als estàndards internacionals que habitualment s’utilitzen per mesurar els resultats escolars. Les veus que reclamen un cop de timó per treure l’educació de la situació d’estancament en què es troba cada cop són més nombroses, però l’acord sobre les bases amb les que s’ha de construir el nou model d’educació escolar encara és lluny.

El debat educatiu, a casa nostra, encara està més centrat en qüestions pròpies de l’etapa de la transició a la democràcia de finals dels setanta, que no pas en les preocupacions i els reptes propis de les societats del segle XXI. Les noves qüestions educatives, les que avui són veritablement importants, sovint queden diluïdes en els vells debats sobre la dualitat pública i privada del sistema, o sobre una fictícia igualtat d’oportunitats que es fixa només en la rigidesa de les normes d’accés als centres –rigidesa que hauria d’estar superada amb la universalització de l’escolarització i la generalització dels serveis educatius– i no en l’equitat basada en la garantia de la qualitat dels resultats i de l’assoliment de mes inclusió social. La majoria de propostes per a la millora del sistema topen amb disquisicions corporativistes que rara vegada posen al davant les necessitats i els interessos generals dels alumnes, és a dir, de la societat.


Els canvis que cal impulsar per adaptar l’educació a les demandes de la societat del segle XXI

Per a la introducció efectiva dels canvis curriculars que proposem, i d’una organització de l’educació veritablement centrada en les necessitats dels alumnes, cal incidir alhora en una gran varietat d’aspectes del sistema educatiu. Tanmateix, d’aquests aspectes, n’hi ha alguns de clau sobre els que caldria incidir de forma prioritària. En molts casos, aquests aspectes porten molt temps sotmesos a debat, sovint de forma polaritzada. Aquesta polarització ha generat un conjunt de dilemes –falsos, des del nostre punt de vista- que han introduït una gran paràlisi a l’hora de prendre decisions sobre la millora del sistema. Aquestes decisions avui ja ens semblen inajornables.

Amb la intenció de contribuir a superar aquesta situació, a continuació presentem un conjunt d’idees força que, al nostre entendre, haurien de permetre la superació d’aquests dilemes i presidir el futur immediat de l’agenda educativa. Les idees fan referència a aspectes clau de l’organització de l’educació, que tenen entre ells un alt grau d’interdependència, de manera que tindria poc sentit revisar-ne només alguns i deixar com estan els altres.











Canviar el rol del professorat

El canvi de rol dels alumnes, basat en una major proactivitat, una forma diferent d’accedir a la informació i al coneixement, i un major protagonisme en la regulació del seu propi procés d’aprenentatge, requereix, com hem dit, d’un canvi de rol del professorat. Aquest canvi, en el que el professorat ha de passar de ser estricte transmissor de coneixement a ser, també, guia i acompanyant dels alumnes en el seu propi procés d’aprenentatge, exigeix la superació del fals dilema entre l’expertesa disciplinar i l’expertesa pedagògica. Calen totes dues coses, però exercides de forma diferent. El professorat ha de ser competent en la seva disciplina i en l’educació dels alumnes de les edats que té encomanades. Ha de saber com facilitar als alumnes l’accés al coneixement rellevant i com impulsar la seva capacitat d’aprenentatge autònom. En qualsevol cas, ha d’exercir de manera ferma el lideratge a l’aula, disposar d’una àmplia expertesa disciplinar i pedagògica i -molt important- d’una gran capacitat comunicativa.





Canviar els lideratges i la direcció dels centres

Un dels principals problemes del nostre sistema educatiu ha estat i és la falta de lideratge a la major part dels centres. Amb una estructura de governança obsoleta, que impossibilita la tasca directiva, els centres han cremat molts esforços i han perdut moltes oportunitats d’estructurar i consolidar projectes d’innovació i de millora. Superar el fals dilema entre la governança i la participació és un dels reptes més importants de les nostres institucions educatives. Es tracta d’acceptar i donar suport a un procés d’empoderament dels directius escolars que promogui l’aparició d’un lideratge de caràcter distribuït entre l’equip docent que, al mateix temps, faciliti un tipus de participació de caràcter professional que fugi del corporativisme, estructurada, responsable i compromesa.
En aquest sentit, cal fomentar la selecció i formació de directius i dotar als centres d’una major autonomia i capacitat de decisió en la línia pedagògica i en la selecció del professorat. Aquesta autonomia ha d’anar acompanyada d’un procés de rendició de comptes, centrat en el valor que afegeix cada escola al procés d’aprenentatge dels seus alumnes.

Canviar la formació inicial i el desenvolupament professional del professorat

Els canvis en el rol del professorat i la preparació dels futurs professionals de l’educació, i dels que ja estan en actiu, demana una revisió profunda dels sistemes de formació inicial i de desenvolupament professional dels docents. En primer lloc, cal una profunda actualització de la formació inicial del professorat, que permeti assegurar l’expertícia en l’àmbit de coneixement i l’expertícia pedagògica -didàctica i educadora-, tenint en compte els nous llenguatges, les noves formes d’accés a la informació i a la comunicació que ha propiciat la revolució de les TIC, i els mètodes de treball més adequats per formar alumnes autònoms i emprenedors, per garantir una adequada atenció a la diversitat de necessitats educatives i per saber cercar amb eficàcia aliances educatives amb les seves famílies.
.

La formació inicial del professorat ha de ser exigent i ha d’oferir un elevat nivell de competències i coneixements, esdevenint, de facto, el primer graó en el procés de selecció del nou professorat.

En paral•lel als canvis en la formació inicial, cal reconsiderar tot el procés de formació permanent del professorat, per vincular-lo molt més als projectes i processos de millora continua que cadascun dels centres docents tingui en marxa. Cal pensar en un pla de desenvolupament professional que vinculi formació, avaluació dels resultats del professorat i del centre i carrera professional, de tal manera que, lluny de l’obtenció burocràtica de mèrits per al reconeixent dels estadis docents desvinculats de qualsevol altre resultat, constitueixi un veritable incentiu per a la millora professional.

Canviar les polítiques de professorat

Ens els col•lectius docents hi ha instal•lada, des de fa molts anys, una concepció professional de caràcter igualitarista que amb la coartada de la cooperació, del treball de l’equip i del vell concepte igualtat de treball - igualtat de sou, ha impedit qualsevol intent d’introduir mesures justes, àgils i no burocràtiques per incentivar la millora professional i la millora dels resultats de l’educació en el sentit més ampli.

Cal superar el fals dilema entre la cooperació i els incentius individuals. Actualment existeixen infinitat de sistemes que permeten relacionar els esforços i resultats individuals amb l’èxit col•lectiu vinculat a projectes. Cal la valentia suficient per trencar la dinàmica instaurada que acaba per incentivar l’immobilisme i l’anar fent, propi de la tradició funcionarial més conservadora.

Cal un sistema que reconegui els mèrits i premiï el professorat més dinàmic i innovador i els equips més eficaços en la consecució dels objectius educatius, en situacions i circumstàncies equiparables, mitjançant sistemes d’avaluació àgils i no burocràtics, vinculats a plans i projectes de centre i de territori. Calen sistemes retributius flexibles que tinguin en compte els resultats.

En última instància, cal revisar el sistema de selecció i d’accés a la funció docent i, en el cas de l’escola pública, superar l’obsolet sistema d’oposicions que sovint marca l’inici de l’immobilisme a les nostres escoles. Cal superar, en definitiva, l’actual sistema funcionarial i contractual aliè a la cultura de l’avaluació i la millora contínua.




Enfortir els vincles escola - comunitat per a finalitats concretes

L’educació avui ja no és patrimoni exclusiu de la família i de l’escola. Els mitjans i recursos per a l’educació i les oportunitats per viure experiències més enllà de les quatre parets del centre han de permetre una major interrelació entre l’escola i l’entorn. Un entorn que amb les TIC pot abastar un context temporal i espacial molt més ampli. Cal superar el fals dilema entre l’acció educativa exclusiva dels professionals i l’acció educativa intervinguda per la comunitat. L’escola ha d’estar arrelada a l’entorn proper per transcendir-lo. Cal donar als alumnes, especialment a aquells amb menys recursos, l’oportunitat de conèixer experiències més enllà de la comunitat de pertinença. Cal, així mateix, obrir l’acció docent a col•laboradors que assegurin una major aplicabilitat del coneixements.


Protegir i prestigiar la institució educativa

La tasca educativa avui és molt més difícil que en qualsevol altra època passada. A l’escola li exigim moltes coses i sovint la deixem sola enfront dels problemes. El que la societat en el seu conjunt encara no ha pogut o no ha sabut resoldre volem que es resolgui en el marc l’escola. La nostra societat és plena de desigualtats i constantment dóna exemples i missatges contradictoris que ajuden molt poc destacar el valor de l’educació. Amb freqüència s’adopten posicions maximalistes de caràcter retòric – el discurs de la normativa n’és ple- en les que la ideologia i una visió idealitzada de la condició humana es posen per davant de la pròpia realitat.

En el nostre cas, un enfocament dels sistema excessivament idealista, pel què fa a l’atenció a la diversitat dels alumnes i a la confiança en les capacitats omnipotents del professorat, juntament amb una tendència exagerada a la sobreprotecció i a la justificació d’algunes actituds que a l’escola haurien de ser intolerables, han generat una situació de polarització. Per una banda, i en un extrem, tenim els partidaris d’un sistema comprensiu, que asseguri l’atenció educativa als alumnes amb més dificultats per aprendre, encara que sigui a costa d’obtenir uns resultats generals molt mediocres i, per l’altra, en l’altre extrem, els qui advoquen per fer marxa enrere, imaginant un sistema d’excel•lència basat en la selecció i l’elitisme de quan l’escola només estava a l’abast del sector més benestant de la població.

Cal superar el fals dilema entre l’atenció a la diversitat i el foment de l’excel•lència. L’escola ha de poder fer front als dos reptes mitjançant solucions innovadores, basades en el principi de realitat. Ni tot és possible, ni les solucions es poden imposar de manera rígida i dogmàtica. Cal garantir a l’escola un ambient d’estudi, de treball i de col•laboració, a partir de l’establiment de normes de convivència i de límits clars en els que cal implicar-hi tota la societat. Cal incrementar el nivell d’exigència, adaptat a les necessitats i capacitats de cadascú, i establir mecanismes per impedir que la desgana d’alguns acabi afectant la motivació de tothom. Cal protegir l’escola per evitar-ne el desprestigi.

Canvis en les prioritats polítiques i en l’organització i gestió del sistema

L’impuls dels canvis en els aspectes clau als que ens acabem de referir no són possibles sense un canvi de prioritats en l’agenda política. Cal ser conscients que el sistema pateix una disfunció estructural en relació amb les normes, pràctiques i tradicions actuals i les necessitats educatives d’un món canviant i globalitzat. Cal abandonar les guerres legislatives de caràcter partidista que tan mal han fet al sistema en les dues darreres dècades. Cal rebaixar el debat ideològic -en el sentit de limitar-lo a les grans decisions de fons- per donar pas al coneixement tècnic i a la professionalització. Cal combatre el corporativisme. Cal establir mecanismes àgils i no burocràtics per a l’avaluació de les escoles, l’alumnat i el professorat. No es pot millorar allò que no es coneix bé. Per innovar, per gestionar el canvi i per aconseguir un salt qualitatiu en el nostre sistema educatiu, encara que sembli paradoxal, cal aplicar polítiques fermes i realistes que permetin assegurar avenços tangibles.

I per a l’aplicació d’aquestes polítiques cal una organització i una gestió del sistema molt més eficient i professionalitzada. En aquest sentit, i en un sistema dual –públic i privat– com el nostre, som partidaris de posar en marxa un procés de reflexió sobre la conveniència de separar l’administració educativa que regula el conjunt del sistema sostingut amb fons públics, del govern de la xarxa de centres públics (mitjançant un organisme encarregat de la seva gestió) i dels centres privats concertats (mitjançant els seus titulars). Creiem que, sense aquesta separació, difícilment s’aconseguiran la desburocratització, la innovació i la flexibilitat necessàries per impulsar els canvis que fan falta.